- La ruta de Cavanilles
Després, Cavanilles davallà cap a la Pobla pel Camí Vell del Desert, l’actual PR Els camins del Desert; el senderista pot contrastar la seua visió actual del paisatge amb el que veia Cavanilles al segle xviii: “La Pobla está casi al poniente, y á igual distancia con corta diferencia que Benicásim, aunque se emplea hora y media en ladear montes y cruzar barrancos, formando el camino una especie de arco. Desde el convento se sube á la portería alta, y allí empiezan las cuestas hasta el pueblo; disminuye la cantidad de piedras calizas, y se aumenta la de amoladeras arenisco-gredosas bastante duras y coloradas. Casi al fin de la última cuesta se observan vetas de quarzo ferruginoso entre capas apizarradas: se descomponen estas y se reducen á fragmentos y polvo, quedando esparcidos los pedazos de quarzo. De la descomposicón lenta de estos montes y cuestas se han ido formando campos, unos areniscos y otros en mayor número gredosos, en donde prosperan los viñedos, higueras y sembrados. En los incultos de la partida de la Atalaya inmediata al pueblo crecen muchas plantas como lentisco, fresnillo, las xaras de Mompeller, crespa, goteada y la parecida al romero, la hiñesta de España, el brezo escobero, la briza mediana, y entre otras gramas un mijo nuevo muy pequeño y gracioso por la forma de sus espigas, que es el tenellum de mi obra”.
En segon lloc, al llarg del recorregut del sender es pot gaudir d’exemples de l’arquitectura popular vinculada a les tasques de l’agricultura, especialment a les zones més pròximes als nuclis habitats i també on, antigament, hi havia masos ara deshabitats: marges de pedra seca, pous, empedrat de camins, petits ponts de pedra, parets, piques, trulls...
El Camí Vell del Desert, que ha estat recuperat gràcies a la creació del sender PR-CV 422, és, sens dubte, la ruta per la qual, al segle xviii, Antonio Joseph Cavanilles, l’autor de les Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del reino de Valencia (1795-1797) va utilitzar per accedir a la Pobla Tornesa des de Benicàssim.
En les seues Observaciones descriu —recordem: segle xviii— la vista des del cim del Desert de les Palmes (el qual encara no havia estat rebatejat amb el nom de Bartolo): “... del empinado monte coronado por la ermita de San Miguel. Desde aquí mirando al norte se ve la llanura de Cabánes y Benlloc, que se prolonga hasta las inmediaciones de Canét, estrechada entre dos cordilleras de montes, siendo la de poniente la sierra de Engarceran. Torciendo hácia poniente se ven los montes de Vilafamés y Uséras, y mucho mas léjos la empinada punta de Peñagolosa; y revolviendo después del norte hácia el oriente se empieza á ver el mar desde Peñíscola hasta mas allá de la Plana, distinguiéndose en esta las torres ó campanarios de Castelló, Almazóra y Burriana. Es ciertamente un sitio agradable por la multitud de vegetales que sostiene, y por la variedad de objetos que se descubren.”
Després, Cavanilles davallà cap a la Pobla pel Camí Vell del Desert, l’actual PR Els camins del Desert; el senderista pot contrastar la seua visió actual del paisatge amb el que veia Cavanilles al segle xviii: “La Pobla está casi al poniente, y á igual distancia con corta diferencia que Benicásim, aunque se emplea hora y media en ladear montes y cruzar barrancos, formando el camino una especie de arco. Desde el convento se sube á la portería alta, y allí empiezan las cuestas hasta el pueblo; disminuye la cantidad de piedras calizas, y se aumenta la de amoladeras arenisco-gredosas bastante duras y coloradas. Casi al fin de la última cuesta se observan vetas de quarzo ferruginoso entre capas apizarradas: se descomponen estas y se reducen á fragmentos y polvo, quedando esparcidos los pedazos de quarzo. De la descomposicón lenta de estos montes y cuestas se han ido formando campos, unos areniscos y otros en mayor número gredosos, en donde prosperan los viñedos, higueras y sembrados. En los incultos de la partida de la Atalaya inmediata al pueblo crecen muchas plantas como lentisco, fresnillo, las xaras de Mompeller, crespa, goteada y la parecida al romero, la hiñesta de España, el brezo escobero, la briza mediana, y entre otras gramas un mijo nuevo muy pequeño y gracioso por la forma de sus espigas, que es el tenellum de mi obra”.
- Méchain i la mesura del metre
També el Bartolo, el cim més alt del Desert de les Palmes, ha tingut el seu protagonisme històric, ja que va ser fita fonamental en la medició del meridià terrestre i, per tant, dels treballs per fixar la mesura del metre.
(La serra de Tramuntana des del Bartolo.)
A principis del segle xix el geogràf francès Pierre François André Méchain es va instal·lar a l’ermita de Sant Miquel, patró de la Pobla, que es troba situada al cim del Bartolo. A les nits, hi encenia fogueres que havien de ser vistes des d’Eivissa, cosa que faria possible la triangulació prèvia a la fixació de l’actual unitat mètrica internacional de longitud.
Mentre enllestia aquests treballs, Méchain va emmalaltir i va ser atès al palau dels barons de la Pobla; després va ser traslladat a Castelló, on va morir el 20 de setembre de 1804 i on està soterrat.
Podeu llegir l'article d'Antoni Ten "La ciència i la tragèdia, Pierre André Méchain (1744-1804)" publicat en la revista Mètode (número 43) de la Universitat de València.
- Arquitectura religiosa i popular
Podeu llegir l'article d'Antoni Ten "La ciència i la tragèdia, Pierre André Méchain (1744-1804)" publicat en la revista Mètode (número 43) de la Universitat de València.
- Arquitectura religiosa i popular
Cal remarcar que aquest sender, malgrat discórrer en la major part pel medi natural, permet gaudir d’elements arquitectònics de gran valor.
En primer lloc, el centre urbà de la pobla, cruïlla de camins des de l’època romana, com ho testimonien els diversos mil·liaris que hi ha al terme municipal, un dels quals a la mateixa plaça del Portal, d’on ix el sender, i els edificis més significatius: l’església de Sant Miquel, del segle xviii; l’antiga presó, del segle xv, i el palau dels barons de la Pobla.
En segon lloc, al llarg del recorregut del sender es pot gaudir d’exemples de l’arquitectura popular vinculada a les tasques de l’agricultura, especialment a les zones més pròximes als nuclis habitats i també on, antigament, hi havia masos ara deshabitats: marges de pedra seca, pous, empedrat de camins, petits ponts de pedra, parets, piques, trulls...
A més, hi ha mostres d’arquitectura religiosa a dos punts del trajecte: l’ermita de Sant Miquel, patró de la Pobla Tornesa, situada al cim del Bartolo, i l’ermita de les Santes.
També des de la part més alta del sender es pot veure l’antic castell de Montornès, d’origen musulmà (segle x) i seu, ja en època cristiana, d’un feu que comprenia els termes de Benicàssim i la Pobla, i més enllà.
