La Pobla Tornesa

La Pobla Tornesa està situada a la subcomarca del Pla de l’Arc, a la Plana Alta. El poble, travessat pel meridià de Greenwich, es troba situat a l’ombria del Desert de les Palmes i només a 15 minuts de Castelló de la Plana.

Cal buscar el naixement de la Pobla, precisament, en la situació geogràfica que ocupa: una cruïlla de camins —ara carreteres— que comunica la Plana del Millars amb les comarques dels Ports i Aragó, i del Maestrat i Catalunya.
Encara que l’antiguitat del poblament del terme es remunta a èpoques prehistòriques, és la cultura ibèrica la que es troba més ben documentada amb restes arqueològiques al tossal de la Balaguera: habitatges, ceràmica, monedes, inscripcions... També s'han trobat restes de ceràmica de l'edat del bronze a la cova del tossal de la Cova o del Calvari, molt prop del poble.
Mil·liari de la Via Augusta
A l’època romana, la via Augusta, fitada per diversos mil·liaris que encara s’hi conserven, degué consolidar un petit llogaret de postes que va esdevindre el centre a partir del qual es van dibuixar, en paral·lel, els tres carrers principals: el d’Enmig, el de Dalt la Vila i el de Baix la Vila.

La consolidació de la Pobla com a lloc de pas i d’estatge queda ben testimoniada pels hostals que hi havia, el més antic ja documentat al segle xv. És a l’època medieval, doncs, quan comença a comptar la genealogia dels poblatins, arran de la conquesta per Jaume I del castell de Montornès i la posterior donació, el 1242, al seu notari Pere Sanç. Aquest territori, constituït com a baronia, va ser durant segles moneda de canvi per a la noblesa, amb la qual no hi van haver sempre bones relacions.
La Guerra de Successió va comportar el despoblament durant dos anys de la Pobla, ja que les tropes borbòniques van arrasar el terme: s’apropiaren dels béns del poble i cremaren el molí de l’oli i fins i tot el palau del baró. La recuperació econòmica i demogràfica dels segles següents fins a la primeria del segle xx va permetre ampliar el nucli urbà inicial amb l’edificació a l’anomenat Raval.
El terme municipal té una extensió de 25,8 km2 i està situat a recer de l’ombria de la serralada del Desert de les Palmes, els cims més importants de la qual el limiten per l’est: el Morico (694 m), el Cantal Gros (699 m) i el mateix Bartolo (729 m).
Cova del tossal de la Cova
El nucli urbà (300 m) es troba pràcticament al centre del terme, flanquejat per dos tossals ­—el de la Cova (420 m) i el de la Vila (524 m)—, i obert a una planura (el pla de la Pitja, els Aiguamolls, les Foies...) que s’estén més enllà i connecta amb els pobles veïns al pla de l’Arc.

Cova dels Malandrins
El principal curs fluvial del terme és el Riu, que replega les aigües de les muntanyes dels voltants, especialment dels barrancs que davallen del Desert, i les porten, a través de la rambla de la Viuda, al pantà de Maria Cristina. La quasi permanent circulació d’aigua explica topònims com el Molí, l’Assut, el Bassot..., i el fet que en èpoques no massa llunyanes fóra lloc de pasturatge de raberes de bous.
La població de la Pobla Tornesa, que va arribar a 901 habitants l’any 1900, s’està recuperant de les contínues pèrdues que a partir del primer terç del segle xx van caracteritzar els pobles de les comarques de l’interior de Castelló. La tendència actual, però, és a créixer, tant per la vinguda de nova població procedent de les ciutats de la Plana, com per la permanència dels poblatins, cosa que ha propiciat la consolidació de dues urbanitzacions i una expansió urbana sense precedents. En l’actualitat la Pobla té 1.125 habitants.

La gran importància econòmica i social que el poblament dispers —els masos— havia representat històricament a les parts més allunyades del terme és ara pràcticament inexistent; només en queda de testimoni la toponímia: el mas Més Alt, el mas del Bruc, el mas del Cullero, el mas de Barrera...
L’activitat econòmica amb més puixança actualment és la indústria del taulell, que també s’està estenent per tot el pla de l’Arc; la superfície que ocupen les fàbriques ara mateix ja és sensiblement superior a la del mateix nucli urbà i amenaça seriosament la sostenibilitat de la zona, i la seua toponímia! Malgrat tot, encara es manté el conreu de la terra, especialment de l’ametler, l’olivera i la garrofera. Altres conreus, com ara la vinya o el cereal —hi queda el topònim dels Freginals— són inapreciables.


La ramaderia extensiva pròpia, que hi va tindre certa importància en el passat, ha desaparegut ara; al seu lloc s’han construït granges, especialment de porcs. Convé recordar que pel terme de la Pobla Tornesa passen diverses vies pecuàries de gran importància per a la transhumància medieval que permetien portar, a l’hivern, els ramats d’Aragó cap a les pastures costaneres. En part, una d’aquestes, l’assagador de la Barona, és utilitzat per aquest sender en el primer tram des de la Teuleria fins al coll de la Mola.
L’orografia del terme ha fet que, històricament, hi tinguera molta importància l’aprofitament dels boscos —Cavanilles afirmava que "dos terceras partes son montes inútiles para la agricultura"—, tant per recollir la malea per a l’antiga indústria ceràmica de l’Alcalatén, com per a l’aprofitament dels arbres, bàsicament pins i carrasques, per a fusta i carbó. Això també queda reflectit en la toponímia (el barranc de la Fusta, el barranc dels Surers, la font del Pinar, els Boscarrons...); hi queda, encara, el testimoni monumental de la Carrasca de Pellicer o de Severino, sens dubte la més gran i vella —300 anys— de tot el Desert de les Palmes.


Ara com ara, el principal valor mediambiental de la Pobla és que part del terme constitueix una de les àrees més boscoses del Paratge Natural del Desert de les Palmes i que mitjançant camins i sendes s’hi pot accedir als llocs més atractius d’aquest indret.
Equipaments, a la Pobla:
-        Transport públic: Autos Mediterráneo (telèfon 964 220 054)
-        Gasolinera
-        Font
-        Bar
-        Allotjament rural
-        Restaurant
-        Oficina de correus
-        Carnisseria
-        Peixateria
-        Supermercat
-        Forn
-        Ambulatori
-        Bancs (Bancaixa i Caixa Rural)
-        Quiosc
-        Farmàcia

Què cal visitar a la Pobla:
-        La via Augusta i els mil·liaris romans que encara s’hi conserven.

-        L’antiga presó, del segle xv.

-        L’església de Sant Miquel, del segle xviii.

-        El palau dels barons, ara Casa de Cultura.

-       Les festes populars: la Mare de Déu d’Agost (2a setmana d’agost) i Sant Miquel (29 de setembre).


Descripció per etapes

A poc a poc us anirem fent una descripció de diferents etapes del sender. També us explicarem les possibles connexions amb altres sendes i camins per poder fer excursions circulars no tan llargues com el PR complet o per poder accedir a altres llocs.

TRAM 1. La Pobla Tornesa-Coll de la Mola
El Camí Vell del Desert
El PR-CV 422 ix de la plaça del Portal de la Pobla Tornesa, on coincideix amb la Via Augusta, la qual, oficialment, és una via pecuària classificada com a assagador. Allí mateix, al pati de l’antic palau dels barons, hi ha un mil·liari romà.
A l’inici es troba el panell amb tota la informació i un pal amb distàncies i temps de referència.
El sender Els camins del Desert ix pel carrer del Coll de la Mola; travessa el riu de la Pobla per damunt d’un antic pont de pedra i, l’autovia CV 10 per un pas subterrani. Continua per la vora de l’autovia, deixa a l’esquerra la pista forestal del Desert on hi ha un panell informatiu (ple d’errors) del Paratge Natural, travessa el camí del Burgar i entra en una pineda de pi blanc. Poc abans del barranc de la Bodega entronca, a l’esquerra, amb el Camí Vell del Desert que ha estat rehabilitat després que anys d’abandonament l’havien fet impracticable. Hi trobareu un pal indicador.
Poc després el bosquet per on va el Camí Vell queda interromput pel pas, perpendicular al Camí, d’una línia d’alta tensió i de dos gasoductes que, a més, han malmès el traçat històric. Si en un principi la pineda era de pi blanc, després el Camí s’endinsa en un bosc de pi pinastre, el típic del Desert, amb algun exemplar ben gran.
Aviat apareixen parets de pedra seca que delimiten el recorregut; als costats, camps d’ametlers i oliveres, en bastants casos abandonats. En algun punt, tapat ara per terra, s’intueixen antics empedrats.
El PR s’enfila recte al coll de la Mola, que es pot veure enfront mateix del Camí com una fita a assolir. Es deixa a l’esquerra una caseta construïda recentment i, en acabar els camps de conreu, el Camí s’endinsa pel bosc ombrívol del Burgar, on, a més de bruc, evidentment, també hi ha una bona mostra de marfull i altres plantes frondoses. Al Burgar trobareu un altre pal amb informació de temps i distància. Ací mateix es pot retornar a la Pobla seguint el camí del Burgar i després el camí del Coll de la Mola.
El recorregut pel bosc (uns 600 m), acaba en un pas entre bancals que també aprofita un barranquet per desguassar i que, si no es posa remei, farà malbé el terra del Camí. En aquest punt també mor un camí pel qual, agafant-lo a l’esquerra, es pot tornar a la Pobla Tornesa.
Fins ací el Camí Vell no ha tingut pràcticament cap desnivell; ara només queda una breu pujada —que cal agafar per l’esquerra, per la vora d’una carrasca, i no per on passen les bicicletes (a la dreta)— per arribar a la Teuleria, un espai obert on coincideixen el camí del Coll de la Mola (que és una via pecuària: l’assagador de la Barona) i una senda que permet connectar amb el terme de Borriol i Castelló.
En aquest lloc hi ha un pal indicador, prop del qual una gran roca que fa de fita.
El coll de la Mola, pas natural format entre el Cantal Gros (648 m) i el Morico (628 m), ja es veu prop, però per arribar-hi cal fer una pujada relativament forta (132 m de desnivell en poc menys d’un quilòmetre) per una senda que a voltes va per aigüeres i corriols gens còmodes. De fet, la continuació de l’antic Camí Vell del Desert s’intueix, perdut, a l’esquerra del caminant. Només el retrobarem al final del trajecte, ja al coll de la Mola.
Així doncs, el camí esdevé senda estreta i empinada, amb molta vegetació a les vores: bruc, estepa, arboç, matissa, ginebró, margalló, arítjol... També comencen a aparèixer vistes sobre la Pobla Tornesa, la serra de Borriol i el Penyagolosa, al fons. Aproximadament a mitjan pujada, en un replà (cota 469 m), ix una senda a la dreta que porta al Portell, pas que comunica amb el mas de Xiva i la zona de la Magdalena de Castelló; també s’hi pot arribar a Borriol.
En arribar al coll de la Mola trobem la pista forestal del Desert que ix de la Pobla i enllaça amb la carretera del Desert. A la vista del caminant apareix, en primer pla, el castell de Montornès i, al darrere, la mar Mediterrània; més enllà tota la plana de Castelló. En aquest punt l’assagador de la Barona —per on puja el PR— davalla cap a la Plana convertit en la carrerassa del Mas dels Frares.
Enfront mateix d’on el PR ix a la pista forestal hi ha un pal indicador que guia la continuació del sender cap a la carena del Desert (desnivell 207 m) o la derivació del mas d’Huguet, molt més còmoda per al caminant (desnivell 6 m). Cap a la dreta, puja una senda cap al cim del Morico que fa cap al Portell (cal anar alerta si es vol fer aquesta senda perquè s’ha de descendir per un pas encinglerat que té certa dificultat) i permet la connexió amb altres sendes en aquest punt.
TRAM 2. Coll de la Mola-Cim del Bartolo


Aquest segon tram té un desnivell acumulat de 121 m en poc més d’1 km de recorregut molt irregular.
A l’altra part de la pista forestal, just on hi ha un pal amb indicacions de distància i temps, comença la forta pujada cap al Cantal Gros (698 m), el segon cim del recorregut. També hi arranca, a la dreta, la variant del mas d’Huguet que, a penes sense desnivell, també avança cap al Bartolo per un camí molt més senzill.
El recorregut principal, però, s’enfila per un bosc de pi pinastre que l’acompanyarà quasi fins al cim del Bartolo. Al principi el desnivell és molt fort i en alguns punts el recorregut ha de superar blocs de roques i algun pas encinglerat. Encara es poden veure algunes marques blanques i verdes que no corresponen a cap sender local homologat i alguns indicadors de fusta instal·lats fa temps.

Les vistes sobre la Plana van augmentant a mesura que guanyem alçada; el sender va per la carena que separa els termes municipals de la Pobla Tornesa i Benicàssim; en ocasions per la cresta i en altres per alguna de les dues vessants: la de la dreta cau sobre la mar, i la de l’esquerra, sobre les comarques de l’interior fins al Penyagolosa. En dies clars es veu tot el golf de València, el cap de Sant Antoni i el Montgó, i les illes Columbretes.

Fins arribar al Bartolo, on acaba el tram, cal pujar i baixar diversos colls, entre pinedes de pinastres i ginebrons; és la senda de la carena. Abans, però, trobarem un pal de senyalització on es retroben el recorregut principal del PR i la variant que se n’havia separat al coll de la Mola. Uns pocs metres més endavant apareix la nova creu del Bartolo, de 18 m d’altura, envoltada per altres construccions i antenes de telecomunicació, entre les quals la de la TV3, que el govern de l’expresident Camps (PP) va obligar a tancar.




El PR entronca amb la pista asfaltada que puja des del Convent del Desert; a pocs metres, a l’esquerra, apareix un altre pal amb informació del PR i per on continua el sender oficial. Abans, però, cal pujar al cim del Bartolo, que només està a 200 metres. La recomanació seria arribar-hi per la senda que s’agafa al costat d’un pi, a la dreta de la pista asfaltada, i retornar per la pista.
Al capdamunt del tossal més alt de tot el Desert, el Bartolo (729 m), es troba l’ermita de sant Miquel envoltada de construccions modernes i més antenes. Al seu costat encara queden alguns dels carreus que formaven la base de l’antiga Creu que va ser tombada durant la Guerra Civil.
L'antiga creu del Bartolo i l'ermita de Sant Miquel abans de la invasió de les antenes
Les vistes augmenten a 729 m: les Agulles de Santa Àgueda i la serra d’Orpesa, al nord; la plana de Castelló amb les ciutats més importants: Benicàssim, Castelló, Almassora, Vila-real, Onda... fins a la serra d’Espadà, al sud. Enfront i als peus del senderista: la mar i tot el vessant marítim del Desert de les Palmes, amb el Convent Vell i el Convent Nou; les ermites, que s’estenen per tot arreu; el castell de Montornès; les urbanitzacions de la costa... A l’esquena, la serra de les Santes i el pla dels Avencs, més pròxims; el barranc de la Creu, per on davalla el sender cap a les Santes; la Pobla Tornesa, Cabanes, la Vall d’Alba... tot el pla de l’Arc; més enllà, la serra d’en Galceran, la serra d’Irta, el Montsià, i els ports de Tortosa i la tinença de Benifassà; i l’extrem més alt: el Penyagolosa.

La pista asfaltada que puja al cim té continuïtat cap a les Santes i, agafant la primera desviació a la dreta, cap a la font de Roc, el barranc de Miravet i les Agulles de Santa Águeda.
Per seguir el PR oficial, cal retornar a l’anterior indicador, el del barranc de la Creu, i continuar el tercer tram, ara ja de baixada.

Tram 2.1. Variant del mas d'Huguet

Qui no vulga fer la pujada per la carena, el tram més exigent del PR, té l'opció d'agafar, al mateix indicador del coll de la Mola, una variant, perfectament balisada com a PR, que primer per una senda i després per pista, condueix també al cim del Bartolo. El desnivell és molt menor i no té cap dificultat.

Pel fet d'anar pel vessant marítim no permet tindre vistes sobre les muntanye de l'interior de Castelló, però sí que se'n poden gaudir de la mar, del tossal del Castell de Montornès, del convent, de la Plana, de les Columbretes i, poc abans del mas d'Huguet --que es troba a la dreta del caminant--, de dos exemplars de surers dels molts que n'hi havia al Desert.

Després de passar el mas d'Huguet, es troba, a la dreta, un camí que porta al centre d'informació del parc natural de la Bartola i, poc després, dos camins més que, per la pista asfaltada, condueixen a la zona del convent on es pot accedir a altres itineraris.

La variant del PR continua per pista asfaltada; a uns 800 m trobem, a la dreta, una senda amb fort desnivell, que també porta al convent. Ben prop, a uns 150 m, la variant ix de l'asfalt i connecta amb el recorregut principal del PR que porta al cim del Bartolo passant per la creu nova.

TRAM 3. Cim del Bartolo-El Collet: la Senda de l'Ermita
La Senda de l'Ermita, nom que apareix documentat en mapes de principis del segle XX, era el camí més directe entre la Pobla i l'ermita de Sant Miquel, el seu patró. En el sentit de la marxa, descendeix pel vessant dret del barranc de la Creu fins al Collet, on parteixen terme la Pobla i Cabanes.

La Senda de l'Ermita
Així, doncs, des del cim del Bartolo es retorna cap a la nova Creu, però abans d’arribar-hi, cal agafar –on justament hi ha un pal indicador-- una senda a la dreta que recorre, davallant lleugerament, la capçalera del barranc de la Creu.
A només 400 metres ens trobem una cruïlla que cal seguir a l’esquerra –a la dreta faríem cap a les Bassetes de Ferrara i podríem connectar amb la pista de les Santes; abans de la pista, a mà esquerra, també ix l’anomenada senda dels Senglars, que ens duria a la mateixa pista però en un altre punt més allunyat.
El pronunciat desnivell que inicia el PR a partir d’aquest punt es veu alleujat pels llaços —o voltes que en diuen a Mallorca—, on encara queden restes de l’antic empedrat; en alguns punts, el bosc de pinastres i l’exuberant vegetació converteix el sender en un túnel vegetal. Les vistes han canviat substancialment: al davant del senderista apareix la Pobla Tornesa, el pla de l’Arc i el reng muntanyós de l’interior de Castelló fins al Penyagolosa.
Empedrat de la Senda de l'Ermita
La Senda de l’Ermita davalla fins als 400 m del Collet, on es pot continuar cap a la dreta, a les Santes, o cap a l’esquerra, a la Pobla. La variant del Collet és molt breu: a penes 170 metres que es fan en un parell de minuts permet escurçar el trajecte, ja que es pot tornar a la Pobla directament sense passar per les Santes. En el pal indicador d’aquest punt hi ha tota la informació de distàncies i temps.

Per seguir el sender principal, doncs, cal continuar a la dreta, planejant per la zona d’ombria de les Morenes. La vegetació és molt densa: bruc, romer, arbocer, marfull... fins que es desemboca a la pista forestal de les Santes, que cal agafar a l’esquerra; abans, però, s’ha travessat el barranc del Racó dels Pardos, on hi ha la font –ara inaccessible-- que recull l’aigua i la canalitza cap a les Santes i Cabanes.
Des de la pista forestal, on hi ha el pal amb informació del recorregut, es podria seguir, a la dreta, cap al Bartolo i també cap al barranc de Miravet. El PR, però, davalla cap a l’esquerra amb un desnivell considerable; es passa pel Pinar Negre i per la Roca del Burro (mig coberta d’heura) i s’arriba, després de poc més d’un quilòmetre de pista, a les Santes.
El punt neuràlgic de les Santes és l’ermita, al voltant de la qual hi ha l’àrea recreativa, l’aparcament, la font (amb antics llavadors) i considerables exemplars de plataners i lledoners, i la soca de l'antic om, que va morir, com moren els oms. A la part d’enfront del santuari reïxen dos roures i un pi blanc especialment gran.


Seguint la pista asfaltada que ix de l’esplanada on aparquen cotxes es pot continuar cap al barranc de Miravet i Cabanes. També es pot recòrrer un sender botànic al voltant de les Santes que va netejar fa uns anys l’autoritat del parc natural i que a hores d’ara està abandonat i en alguns punts es fa difícil de seguir; en tot cas, aquest breu trajecte permetia evitar l’asfalt en direcció a Cabanes i gaudir d’un tram del barranc de les Santes.
Les Santes
Per ampliar la informació de les Santes cliqueu ací.

TRAM 4. Les Santes-La Pobla Tornesa
Per la part posterior de la casa de l’ermità, just on hi havia el monumental om de les Santes –ara només en queda la soca—, ix el camí que, pujant, s’enfila en direcció a la Pobla.
Aquest camí marca el límit del Paratge Natural del Desert. El recorregut correspon totalment al camí tradicional de les Santes, que connectava, per aquest santuari, la Pobla amb Cabanes i amb el camí de la Fusta, antiga via de comunicació entre les comarques de l’interior de Castelló i la mar d’Orpesa.
El camí discorre entre bancals de conreu, majoritàriament ametlers, vinyes, oliveres i garroferes. De fa uns anys també es conreen, sense massa èxit, tarongers. Cal remarcar, abans del Collet, l’aflorament paleozoic de pissarres i un rodal de bosc entre el qual ressalta, a l’esquerra del caminant, una carrasca de grans dimensions.

A partir del Collet, on es pot connectar amb l’accés més directe al Bartolo, el camí està asfaltat fins a la Pobla. Els marges de pedra seca, en molts casos abandonats, ens indiquen que antigament hi havia una extensa zona de conreu, que encara perdura en alguns punts amb oliveres i ametlers.
Després de travessar el barranc de la Porquereta i una petita pineda, la Pobla Tornesa apareix a la vista. Cal continuar pel camí asfaltat i descartar diversos accessos a finques i a partides del terme municipal. Per arribar a la Pobla cal travessar l’autovia CV 10 per un pas inferior i, abans de passar el riu de la Pobla per un pontet on hi havia l’antic assut, cal girar a la dreta i, en només dos minuts (136 m), contemplar la carrasca de Pellicer (Quercus ilex, d’aproximadament 300 anys).


Cap la possibilitat de continuar per aquest camí fins al Bassot, els antics llavadors públics de la Pobla, on hi ha una àrea recreativa. Però el sender torna fins a l’assut i, per un passeig arbrat, entra a la Pobla pel Ravall. Seguint el carrer d’Enmig s’arriba al punt de partida, després d’haver passat per davant de l’antiga presó i l’església.

Abalisament del PR

En construcció.

Fites i rutes electròniques

Us facilitem tot el recorregut georeferenciat amb el track del trajecte principal i també de les variants i derivacions, a més de les fites electròniques (waypoints) que, inserides en un GPS, us permetran recórrer el sender amb més seguretat o visualitzar el recorregut en un mapa digital.


Descarregueu-vos:

- El track principal del PR-CV 422. (format gpx) (format plt)

- El PR-CV 422, amb variants i derivacions, per visualitzar-ho en Google Earth.

- Només la variant del Mas d'Huguet (trajecte més fàcil entre el coll de la Mola i el Bartolo).



El Desert de les Palmes

El Desert de les Palmes, serralada litoral entre 400 i 700 metres d’altura, comprèn els termes municipals de Castelló de la Plana i Orpesa, per la costa, i entre Cabanes i Borriol per l’interior. La seua morfologia és molt agrest, amb molts barrancs, crestes i penyals, i poques planures.

El significat genèric del terme desert no té res a veure amb la realitat, ja que el caminant no trobarà enlloc dunes, desforestació, sequedat... sinó tot el contrari: la serralada del Desert de les Palmes i les Santes és un verger a la vora de la mar, on es troba el típic bosc mediterrani de pinastres —i surers, ara quasi testimonials— que creixen en els rogencs terrenys de gres.

El nom, doncs, no prové d’una realitat objectiva, sinó del fet que, al segle xvii, els monjos carmelitans s’hi van instal·lar en un desert espiritual, un lloc aïllat on poder exercir d’eremites allunyats del brogit de les ciutats i la gent. Hi van construir un convent –el Convent Vell —que va ser destruït per una esllavissada al segle xviii;  després en van alçar un altre no massa lluny de l’antic; tots dos resten sota la mirada del recorregut d’aquest sender, com també moltes de les ermites que van construir pels voltants: Santa Teresa, Sant Elies, Sant Joan, El Naixement, Montserrat... i especialment Sant Miquel, que es troba situada a 729 m, al cim mateix del Desert i punt culminant del sender.
La segona part del nom, de les Palmes, simplement reflecteix l’abundància del margalló (chamaerops humillis), l’única palmera autòctona d’Europa.

Des de 2004, el conjunt monacal, que inclou els dos convents, les ermites, les fonts, la muralla... i el territori, ha estat declarat BIC (bé d’interès cultural) per la Generalitat.

Però la intervenció humana que més impacte ha tingut al Desert ha estat els incendis forestals; els dos últims, dels anys 1985 i 1992, van ser especialment devastadors. Així i tot, la fortalesa de la vegetació ha permès una bona regeneració espontània que a poc a poc recupera els espais calcinats.

Prop del sender, amb accés des del coll de la Mola (1.500 m – 35 min) es troba el centre d’informació de la Bartola, amb sales d’exposicions sobre el Desert i personal que atén el visitant. Localització: carretera del Desert, km 8. Adreça electrònica: paratge_desert@gva.es; telèfon: 984 760 727.


Les Santes

La serralada de les Santes es troba dins del marc legal de protecció del Paratge Natural del Desert de les Palmes; tot i mantindre-hi una clara diferenciació geogràfica, els valors mediambientals són compartits. La zona del barranc de les Santes és una de les més ben conservades de tot el Desert; el fet de trobar-se a l’ombria i que els diversos incendis que ha patit el Desert no hi hagen arribat ha permès conservar la massa forestal més compacta de tot el sender.

El punt central de les Santes és la zona de l’ermitori, on hi ha una àrea recreativa amb els serveis habituals (font, aparcament, taules i bancs, paellers, contenidors per al fem...).

L’ermita de les Santes (les màrtirs Àgueda i santa Llúcia), del segle xvii, és la construcció religiosa més significativa de tot el recorregut. L’edifici de l’església té una nau amb volta de creueria sostinguda per dos arcs torals, els contraforts dels quals conformen la porta d’accés renaixentista, d’estic toscà, i on hi ha una mena de retaule exterior flanquejat per dues columnes i coronat per les fornícules amb les imatges de les santes.

Des de 1639 s’hi documenta una romeria des de Cabanes que aplega els seus veïns i també els dels pobles dels voltants, especialment els de la Pobla Tornesa.

Cal remarcar també l’edifici annex a l’església, que conté la casa de l’ermità, on es pot apreciar els elements constructius més típics de l’arquitectura popular de la comarca, especialment el material base: la pedra de gres present al Desert de les Palmes i a la major part del sender
També val la pena remarcar les dues fonts de les Santes, el safareig i les fortes parets de marge de pedra seca de l’entorn on hi ha l’àrea recreativa.




L'ermita de Sant Miquel i la Creu del Bartolo

Al cim del Bartolo, envoltada d’antenes de telecomunicació, hi ha l’ermita de Sant Miquel, patró de la Pobla Tornesa.
Aquesta ermita és la més alta de totes les que es poden veure al seus peus i que creixen a l’antic reialme dels carmelites (Santa Teresa, Montserrat, Sant Elies, el Naixement, Sant Joan, etc.).
Just al costat de l’ermita, encara es veuen els carreus de la base de l’antiga creu de 1902 que va ser destruïda durant la Guerra Civil.
L'antiga Creu i l'ermita de Sant Miquel

L’any 1985, apartada del lloc originari, se’n va construir una altra de ciment de 18 m d’alçària.













www.google.com

Valor mediambiental

Una gran part del recorregut del PR-CV 422 passa pel Parc Natural del Desert de les Palmes, espai protegit per la Generalitat Valenciana des de 1989 com a Paratge Natural. La forta pressió demogràfica i els incendis d’anys enrere no n’han minvat el valor mediambiental de flora i fauna, i paisatgístic.
Pel que fa a la vegetació, cal diferenciar el recorregut més pròxim a les zones habitades, la Pobla i els masos (ara abandonats), on es travessa camps de conreu, abancalats per marges de pedra seca, on hi ha oliveres, ametlers, figueres, garroferes, vinya (poca) i algun lledoner, de les parts més altes, on predomina el bosc de pinastre i també, en minoria, de carrasca i pi blanc; queden testimonis, a la variant del mas d’Huguet, de surers, i a les Santes i al barranc de la Creu, de roures.
En concret, la vegetació de què es pot gaudir al Desert és típicament mediterrània: el margalló (Chamaerops humilis), que dóna nom al paratge i ha tingut molts aprofitaments, com ara la fabricació de graneres; el pinastre (Pinus pinaster); la carrasca (Quercus ilex); el surer (Quercus suber); el pi blanc (Pinus halepensis); el roure (Quercus valentina); el llentiscle (Pistacia lentiscus), ací anomenat matissa –n’hi ha un exemplar magnífic en forma d’arbre a l’accés a les Santes per la pista forestal.
I més encara, l'aladern (Rhamnus alaternus); el galzeran (Ruscus aculeatus); una ginesta de distribucó molt reduïda (Cytisus villosus); el matapoll (Daphne gnidium); el coscoll (Quercus coccifera); el càdec o ginebró (Juniperus oxycedrus); l’arboç (Arbutus unedo), que a la tardor afegeix un atractiu gustatiu al sender; l’esbarzer o romiguera (Rubus ulmifolius), amb les saboroses mores; el bruc (Erica arborea), la millor fusta per fer pipes; el lligabosc (Lonicera implexa); l’heura (Hedera helix)...

... i l’arítjol (Smilax aspera), que amb la florida a partir de setembre ompli les ombries d’una olor intensa; l’argelaga (Genista scorpius); l’esparreguera (Asparagus acutifolius); la botja raspallera (Anthyllis cytisoides); les diferents tipus d’estepes; el marfull (Viburnum tinus); i diverses espècies de falgueres (Dryopteris pallida) com ara la petita dauradella (Ceterach officinarum); a les zones més assolellades creixen plantes aromàtiques com ara el romaní (Rosmarinus officinalis)...

... la saborija (Satureja intricata), el timonet o farigola (Thymus vulgaris), la lavanda (Lavandula dentata), la ruda (Ruta chalepensis)... A la primavera, les flors –roselles, lliris blaus, rosetes silvestres, orquídies... – acoloreixen el sender i al començament de l'hivern hi podem trobar fins a 300 espècies de fongs. També es pot localitzar a les zones rocalloses l'endemisme Leucojum valentinum. Entre tanta variació vegetal, però, ressalta, per la seua monumentalitat, la Carrasca de Pellicer, a la qual es pot accedir per una derivació del sender des de l’Assut de la Pobla Tornesa, i, per la raresa, 2 roures de l'espècie Quercus cerrioides, a les Santes.


El paisatge, antropitzat per l’acció humana des d’antic, recull, doncs, les espècies més característiques del conreu i del bosc mediterranis.

Localitzeu i identifiqueu totes les plantes en l'Herbari virtual del Mediterrani occidental.

Pel que fa a la fauna, la gran varietat d’ambients permet, com en la vegetació, l’existència de gran diversitat d’espècies. No és debades que el PN haja estat declarat zona ZEPA: hi ha enregistrades més de 120 espècies d’aus, entre les quals destaquen l’àguila de panxa blanca, el xoriguer, el falcó pelegrí, l’esparver, l’òliba, el mussol i el duc, ací anomenat brúfol (Bubo bubo). També hi ha espècies cinegètiques com ara tords, merles, perdius, tórtores i coloms feréstecs o tudons). Molts altres ocells poblen el Desert: el pit-roig, l’escassíssim oriol o papafigo, l’abellerol, el pinçà, el corb, el picapinyes o bec-tort, el picot, la busquereta, el bitxac...
Encara que de difícil localització per al senderista, els exemplars de mamífers del Desert comprèn la rabosa, el senglar o porc salvatge, la geneta, la fagina, la mostela, el teixó, el conill, l’esquirol, l’eriçó, la rata sellarda i diverses espècies de rates penades.

Altres espècies que s’hi troben són diversos tipus de rèptils: fardatxos, sargantanes, dragons, serps, especialment la de ferradura, etc. Entre tots, el més significatiu ha estat la tortuga mediterrània, que s’ha intentat reintroduir al PN amb uns resultats decebedors (malgrat alguns meritoris esforços... vegeu, i escolteu!)


La llista de fauna es faria interminable si afegíem amfibis, insectes... potser entre aquestes destacaria la papallona de l'arboç (Charaxes jasius).
 

Actualment hi ha dues microreserves de flora situades fora del recorregut del sender; tot el Paratge Natural, de 3.200 hectàrees, ha estat declarat zona LIC (lloc d’interès comunitari) i ZEPA (zona d’especial protecció per a les aus).




Valor històric

- La ruta de Cavanilles

El Camí Vell del Desert, que ha estat recuperat gràcies a la creació del sender PR-CV 422, és, sens dubte, la ruta per la qual, al segle xviii, Antonio Joseph Cavanilles, l’autor de les Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del reino de Valencia (1795-1797) va utilitzar per accedir a la Pobla Tornesa des de Benicàssim.
En les seues Observaciones descriu —recordem: segle xviii— la vista des del cim del Desert de les Palmes (el qual encara no havia estat rebatejat amb el nom de Bartolo): “... del empinado monte coronado por la ermita de San Miguel. Desde aquí mirando al norte se ve la llanura de Cabánes y Benlloc, que se prolonga hasta las inmediaciones de Canét, estrechada entre dos cordilleras de montes, siendo la de poniente la sierra de Engarceran. Torciendo hácia poniente se ven los montes de Vilafamés y Uséras, y mucho mas léjos la empinada punta de Peñagolosa; y revolviendo después del norte hácia el oriente se empieza á ver el mar desde Peñíscola hasta mas allá de la Plana, distinguiéndose en esta las torres ó campanarios de Castelló, Almazóra y Burriana. Es ciertamente un sitio agradable por la multitud de vegetales que sostiene, y por la variedad de objetos que se descubren.”

Després, Cavanilles davallà cap a la Pobla pel Camí Vell del Desert, l’actual PR Els camins del Desert; el senderista pot contrastar la seua visió actual del paisatge amb el que veia Cavanilles al segle xviii: La Pobla está casi al poniente, y á igual distancia con corta diferencia que Benicásim, aunque se emplea hora y media en ladear montes y cruzar barrancos, formando el camino una especie de arco. Desde el convento se sube á la portería alta, y allí empiezan las cuestas hasta el pueblo; disminuye la cantidad de piedras calizas, y se aumenta la de amoladeras arenisco-gredosas bastante duras y coloradas. Casi al fin de la última cuesta se observan vetas de quarzo ferruginoso entre capas apizarradas: se descomponen estas y se reducen á fragmentos y polvo, quedando esparcidos los pedazos de quarzo. De la descomposicón lenta de estos montes y cuestas se han ido formando campos, unos areniscos y otros en mayor número gredosos, en donde prosperan los viñedos, higueras y sembrados. En los incultos de la partida de la Atalaya inmediata al pueblo crecen muchas plantas como lentisco, fresnillo, las xaras de Mompeller, crespa, goteada y la parecida al romero, la hiñesta de España, el brezo escobero, la briza mediana, y entre otras gramas un mijo nuevo muy pequeño y gracioso por la forma de sus espigas, que es el tenellum de mi obra”.

- Méchain i la mesura del metre
També el Bartolo, el cim més alt del Desert de les Palmes, ha tingut el seu protagonisme històric, ja que va ser fita fonamental en la medició del meridià terrestre i, per tant, dels treballs per fixar la mesura del metre.


(La serra de Tramuntana des del Bartolo.)
A principis del segle xix el geogràf francès Pierre François André Méchain es va instal·lar a l’ermita de Sant Miquel, patró de la Pobla, que es troba situada al cim del Bartolo. A les nits, hi encenia fogueres que havien de ser vistes des d’Eivissa, cosa que faria possible la triangulació prèvia a la fixació de l’actual unitat mètrica internacional de longitud.



Mentre enllestia aquests treballs, Méchain va emmalaltir i va ser atès al palau dels barons de la Pobla; després va ser traslladat a Castelló, on va morir el 20 de setembre de 1804 i on està soterrat.

Podeu llegir l'article d'Antoni Ten "La ciència i la tragèdia, Pierre André Méchain (1744-1804)" publicat en la revista Mètode (número 43) de la Universitat de València.

- Arquitectura religiosa i popular
Cal remarcar que aquest sender, malgrat discórrer en la major part pel medi natural, permet gaudir d’elements arquitectònics de gran valor.
En primer lloc, el centre urbà de la pobla, cruïlla de camins des de l’època romana, com ho testimonien els diversos mil·liaris que hi ha al terme municipal, un dels quals a la mateixa plaça del Portal, d’on ix el sender, i els edificis més significatius: l’església de Sant Miquel, del segle xviii; l’antiga presó, del segle xv, i el palau dels barons de la Pobla.

En segon lloc, al llarg del recorregut del sender es pot gaudir d’exemples de l’arquitectura popular vinculada a les tasques de l’agricultura, especialment a les zones més pròximes als nuclis habitats i també on, antigament, hi havia masos ara deshabitats: marges de pedra seca, pous, empedrat de camins, petits ponts de pedra, parets, piques, trulls...
A més, hi ha mostres d’arquitectura religiosa a dos punts del trajecte: l’ermita de Sant Miquel, patró de la Pobla Tornesa, situada al cim del Bartolo, i l’ermita de les Santes.
També des de la part més alta del sender es pot veure l’antic castell de Montornès, d’origen musulmà (segle x) i seu, ja en època cristiana, d’un feu que comprenia els termes de Benicàssim i la Pobla, i més enllà.